Espurna
Mai vaig questionar cap on em durien les dunes del cru on caminam; fent tombs sense desti, impassible. Un cami sense retorn on cada decisio es una espurna inestable que podria, sense dubtar ni mica, incendiar-ho tot o aferrar-te a la foscor d'on no hi pots sortir, on hi has fet el teu refugi, on ningu t'hi pot fer mal, on ningu et pot sentir cridar mentre t'arrabasses gola i ulls. Ara comenc a dubtar. Vull veure el meu reflex, el buit que em rodeja; llepar el foc purificant; deixar de sentir i comencar a fondre’m amb el no res que m'ha rodejat tota la vida; desfer el nuu al coll que m'ha acompanyat mes del que soc capac de recordar. Etern.
Urpa
Emergesc des de l'obscuritat on els submisos caigueren en desgracia. Enigmes entrellacats amb fils d'odi; com un ocea rabios que esclata, veient siluetes que dansen en el dol invocant l'enyoranca d'un desti esteril i mut. Nomes vull devastar-ho tot: convertir-me en un esser primordial; paraules diluides de tot significat; retornar a les arrels salvatges i abracar com una mare, amb furia primitiva, tota ombra de violencia. Amb urpes rompudes i esmolades, ignorare qualsevol dolor que puguin tenir els meus actes.
Metzina
Hi ha un estel al fons del gorg. Un clot sense memoria, llum dins la tenebra. Carn que ara es negror, que l’unic que vol es tornar a viure. Remoure el cor d'un antic record per nomes aconseguir eixamplar el so de la ferida. El lent degoteig de mitjanit constel·la la tristesa vidriada. Crepita l’incendi sota les parpelles, el brostar de cendra emmetzinada. Acaronar la fondaria del darrer abisme i que l’abisme ja no esqueixi la mirada; ja no esqueixi cap mirada. Contemplant les vetes dels graons romputs, nomes vestit amb la pols del temps.
Quimera
Pots sentir l'ale? La ma freda al coll de qui mai ha tingut res pero ho donaria tot per una causa. Vaig construir un cel que no es sostenia per cap lloc amb ciments fets de sang, ossos i esperanca. I, a canvi, nomes em demanares la meva vida. Jo soc el pes a la balanca; el mal segon per decidir si arroseg aquestes cadenes o em crec el lliure albir; com les plomes d'un ocell que mai conegue prats i cels obe
Boira
Als marges d'ombres glacades i mudes, on el temps s'atura en boira oblidada; un buit que s'alca en la penombra incerta; un interrogant, un cami encarat al penya-segat del recel. Essencia, vetllada per un mantell de secrets, desitja resplendir dins
l'ample mar de l'esser; desxifrar els secrets que em celebren, en l'eco silencios que espera reneixer. Revolucio de memories dins aigues turbulentes, cercant trobar la clau, la veritat que guarda. Pero cada gest es perd en brumes que nomes enganen;
passatges perduts on tot record s'esvaeix. Si tries el salt, l'oblit es ineluctable. Vida d'ombres, riures exhaurits, llagrimes a la fondaria. O avancar pel cami fosc, futur inefable. Les estrelles fulgeixen, tracant en el cel llums efimeres d'una existencia irreal
Larva
N'escullo dos: dels difunts, les campanes; d'on regalima l’oli d'extrema uncio. Cauen ses gotes damunt els llacs. Sempre amagats dins la matriu que mai mostrares. Gotes malaies, omnipotents, sempre desfent l'unic dels ossos que ens protegeix - El crani. No - L'esternum. Encara menys - doncs el coccix. Ara si. Tots els rius del planeta moren en tu. Mes on tens la mar? Irreversible el ploure. Tot tan inutil com disparar gotes de pluja als nuvols blancs.